El buscador (Jorge Bucay)

Aquesta és la història d'un home a qui jo definiria com un buscador...

Un buscador és algú que busca; no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.

Un dia, el buscador va sentir que havia d'anar a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós d'aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix. Així que ho va deixar tot i se'n va anar.

Després de dos dies de viatge per camins polsegosos va albirar, en la llunyania, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, li va cridar molt l'atenció un turó a la dreta del sender. Estava entapissat d'un verd meravellós i tenia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors. L'envoltava pertot arreu una mena de petita tanca de fusta llustrosa. Una porteta de bronze el convidava a entrar.

De cop i volta va notar que oblidava el poble i va sucumbir a la temptació de descansar un moment en aquell lloc. El buscador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes, com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls reposessin com papallones en cada detall d'aquell paradís multicolor.

Els seus ulls eren els d'un buscador i potser per això va descobrir aquella inscripció en una de les pedres: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Es va estremir una mica quan es va adonar que aquella pedra no era simplement una pedra: era una làpida. Va sentir pena quan va pensar que un nen de tan poca edat estava enterrat en aquell lloc. En mirar al seu voltant, l'home va veure que la pedra del costat també tenia una inscripció. S'hi va acostar per llegir-la. Deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes. El buscador es va sentir terriblement commocionat.

Aquell bell indret era un cementiri, i cada pedra era una tomba. Va començar a llegir, una per una, les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que va connectar-lo amb l'espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut amb prou feines passava dels onze anys... Aclaparat per un dolor terrible, va seure i es va posar a plorar.

El cuidador del cementiri passava per allà i s'hi va acostar. Se'l va mirar com plorava durant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.

- No, per cap familiar - va dir el buscador -. Què passa en aquest poble? Què hi ha de tan terrible en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens morts enterrats en aquest indret? Quina és la maledicció horrible que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?

L'ancià va somriure i va dir:

- Ja es pot asserenar. No hi ha cap maledicció. El que passa és que aquí tenim un antic costum. Li ho explicaré:

"Quan un jove compleix quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. Entre nosaltres és tradició que, a partir d'aquell moment, cada vegada que algú gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i hi anoti: A l'esquerra, què és el que es va gaudir. A la dreta, quanta estona va durar el gaudi. Va conèixer la seva promesa i se'n va enamorar. Quant de temps va durar aquella passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dues? Tres setmanes i mitja...? I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó... Quant va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs i el naixement del primer fill...? I el casament dels amics? I el viatge més desitjat? I la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà? Quant de temps va durar el gaudi d'aquestes situacions? Hores? Dies?D'aquesta manera anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim... Cada moment. Quan algú mor tenim el costum d'obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha gaudit per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres
l'únic i veritable TEMPS VISCUT."


Extret de: Contes per a pensar. Jorge Bucay